Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913 i va morir a Barcelona l'any 1985 va ser un poeta , dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes , encara que no disposava de un moviment determinat.
El seu pare era notari i per motius de feina es van establir l'any 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar.
Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys gràcies al seu pare.
Salvador Espriu va estudiar Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona perquè encara que la seva vocació era escriure no en podia viure dallò.
Salvador Espriu va estudiar Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona perquè encara que la seva vocació era escriure no en podia viure dallò.
El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l’obra que més tard farà. Espriu viu l’època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.
Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d’Arxius de l’Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria , cosa que no li agrada gens. Malgrat continuar la seva feina d’advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D’aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d’Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d’Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l’obra d’Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).
Les musicacions que fa el cantautor Raimon d’alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966) .
El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d’arribar a l’Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l’any 1982 rebutja la Creu d’Alfons X el Savi. És membre i Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
El valor de la seva obra el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.
Té obra traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà , a l’estonià, a l’èuscar, al francès, al gallec, al grec, a l’italià, al letó, al neerlandès i al portuguès.
