BARTOMEU ROSELLÓ-PORCEL

Bartomeu Roselló-Porcel va ser un poeta i un traductor mallorquí. Va néixer a Palma el 3 d'Agost de l'any 1913 i va morir als 24 anys de tuberculosi l'any 1938 en El Brull.

Provinent d'una família modesta, va estudiar el batxillerat a l'Institut de Palma, on fou deixeble de Gabriel Alomar i Villalonga. Va publicar nombrosos articles de caràcter cultural a la seva joventut.

Estudià Filosofia i Lletres a Barcelona. Fou deixeble de Carles Riba i de Joan Coromines i amic íntim de Salvador Espriu, a qui va dedicar Imitació del foc i amb qui va mantenir una estreta relació. Vivia a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i dirigí les edicions de poesia. 

Es traslladà a Madrid per enllestir el Doctorat, i exercí a l'Escola Plurilingüe. A Madrid aprengué l'ofici de tipògraf i entrà en relació amb el grup de la revista "Cruz y Raya" , amb el qual féu plans per publicar-hi una secció sobre lletres catalanes. Però el va sorprendre la Guerra Civil, quan feia oposicions a càtedra d'Institut, i retornà a Barcelona. S'allistà a l'exèrcit republicà, però la seva delicada salut el va mantenir allunyat dels combats.

Malalt de tuberculosi , va ingressar al sanatori del Brull, a Osona, on va morir el 1938, quan només tenia 24 anys. Aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda, i en els primers anys de la postguerra el seu nom va ser venerat i la seva obra gairebé mitificada.

Obres:
 -1930 "l'Antología de poetas mallorquines."

-1933 " Nou poemes"

-1934  "Quadern de sonets"  

-1938 " Imitació del foc" que el converteix en el primer poeta mallorquí que pertany de ple al segle XX.

El mes de juny de 2012 es publica una antologia de les seves tres obres anteriors on s'apleguen els moviments literaris que ha reflectit en els seus poemes. Aquesta antologia, titulada Tempestat de flama, és una clara representació dels poemes de l'autor en els seus anys de vida fins a l'any 1938 en què va morir de tuberculosi.

PERE CALDERS

Pere Calders  fou un periodista , escriptor i dibuixant que va néixer a Barcelona el 29 de Setembre del 1912 , va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts per això combinava la seva vocació literària amb l'activitat de dibuixant

Com en el cas de Tísner i de Joan Sales, la guerra civil va marcar la seva existència. I és que el conflicte començava el mateix any en què publicava el seu primer recull de contes, El primer arlequí, i es donava a conèixer des de les pàgines de L'Esquella de la Torratxa, que va dirigir amb Avel·lí Artís Gener.

Militant del PSUC, es va exiliar a França i, posteriorment, a Mèxic, on va viure fins al 1962 i on va fundar la revista Lletres, a més de col·laborar en diverses publicacions. A Catalunya, va continuar amb tasques editorials i periodístiques i va publicar una obra que el va fer mereixedor del premi Sant Jordi el 1963: L'ombra de l'atzavara.

El reconeixement popular, però, li va arribar a partir del 1979, quan una obra teatral de la companyia Dagoll Dagom basada en els seus textos, Antaviana, va despertar un fort interès per les seves creacions entre les generacions més joves. Els seus llibres s'han reeditat periòdicament des d'aleshores.

El 1986 va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i el 1992 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Un any més tard se li va concedir el Premi Nacional de Periodisme.

Va destacar per la seva singular obra caracteritzada per l'ús de lo sobrenatural (realisme màgic) a més els seus personatges reaccionen amb naturalitat davant de fets insòlits o inversemblants en un exercici on la ironia juga un paper molts destacable. 

El realisme màgic és un moviment literari específicament llatinoamericà que tenia com a característiques principals la introducció d'elements sobrenaturals i fantàstics ; l'utilitzaven grans autors com : García Marquez o Laura Esquivel. 
Calders el va utilitzar sense saber que ja existia però si hagués escrit en castellà seria molt més ben considerat.

Els temes de les seves obres són : científics (on deixa entreveure que la ciència no té respostes a tots), mitològica (àngels,mags,extraterrestres...) o convencional (d'ordre moral o legal)

Obres importants:

El primer arlequí
Antaviana
Invasió subtil i altres contes
L'ombra de l'atzavara

JARDÍ VORA EL MAR

Jardí vora el mar és una novel·la escrita per la gran novel·lista catalana del s.XX Mercè Rodoreda i Gurguí. Va ser publicada l'any 1967  desde la seva estada a Ginebra a partir de l'exili.

En aquesta novel·la utilitza un mode narratiu diferent al de "La Plaça de Diamant" o  " EL carrer de les camèlies" , per començar esta narrada i protagonitzada per un personatge masculí (el jardiner) el qual explicarà els esdeveniments que succeeixen durant sis estius a l'entorn d'una torre d'estiueig. No obstant, la  veu narrativa de Rodoreda esdevé excel·lència
 també en aquesta novel·la. Al llarg de l'obra, nombroses al·lusions al món de la botànica faran acte de presència, donada la extensa coneixença que l'escriptora posseeix gràcies als coneixements que el seu avi li va transmetre , curiosament el jardiner podria  representar la figura de l'avi . 

Jardí vora el mar és un relat en què abunda la simbologia (tret bastant comú en les obres de Mercè), narrat amb molta subtilitat , la novel·la no se situa en cap temps ni espai determinat, de fet, l’únic tret que ens permet contextualitzar mínimament les escenes i extreure una vaga idea d’on passa tot plegat , és per una banda, el fet que es tracti d’una torre  d'estiueig i, per l’altre, que estigui vora el mar. 

La història es narrada per un jardiner del qual no sabem el nom , ens explica les intimitats d'una família burgesa i de la gent del seu voltant durant sis estius. Conté un triangle amorós en el qual hi ha de tot menys amor: la Rosamaria casada amb en Francesc és l'amor de joventut de l'Eugeni que no està disposat a renunciar a ella i aquesta obsessió serà la que li portarà a la mort a ell i a la infelicitat a la Rosamaria i en Francesc , que ja ha sucumbit als encants de la serventa brasilera Miranda per una temporada, ella aconsegueix al final casar-se amb un nou ric anomenat senyor Bellom, el sogre de l'Eugeni ; també hi ha diferents històries paral·leles amb personatges com l'Eulàlia, en Feliu, la Mariona hi alguns personatges passatgers que aporten una mica d'alegria a la casa com en Sebastià i la mona Tití ..... Finalment ens demostra que el diners no donen la felicitat i com sempre la majoria de relacions de Rodoreda deriven en fracàs. 

En la història el jardiner es l'alter ego de l'autora i en una ocasió reflexa el seu pensament sobre el fet de tenir fills, com també fa amb l'avortament provocat del personatge de la Rosamaria que no sent l'instint matern com l'autora.

Jardí vora el mar es una història del behaviourisme en la qual la informació et ve donada en comptagotes i et va absorbint per les diferents situacions que succeeixen i que t'ajuden a construir a poc a poc la teva pròpia torre vora el mar.

MERCÈ RODOREDA

Mercè Rodoreda i Gurguí  va nèixer a  Barcelona, 10 d'Octubre de 1908  i va morir a Romanyà de la Selva, Girona, 13 d'abril de 1983 fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües diferents. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la .

L'obra de Mercè Rodoreda  travessa els punts cardinals de la literatura moderna occidental que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. L'experiència de l'exili eixampla els límits del realisme literari, que de cap de les maneres no són suficients per a llegir Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges. Rodoreda és una escriptora autodidacta que es forma a través de la poesia popular i patriòtica, de les obres emblemàtiques deVerdaguer i Ruyra, de la literatura de quiosc i, després, del periodisme, per mitjà del qual coneixerà les elits de la literatura en català els anys trenta; és a partir de la guerra civil espanyola i, sobretot, de l'experiència de la Segona Guerra Mundial i de l'exili, que aconseguirà de donar forma al seu projecte, que es troba entre els de més ambició literària de la literatura catalana del segle xx i entre els llegats significatius de l'Europa contemporània. El resultat de la vivència i l'experimentació, en definitiva, de la fragmentació.

Ha estat comparada, pel seu estil i la seva capacitat de descripció, amb la de l'escriptora Virginia Woolf, a qui admirava. Un d'aquests paral·lelismes podria ser la passivitat de les protagonistes femenines més representatives.

Un tret que té és la necessitat del record i del secret en el desenvolupament de la narració. En la novel·la psicològica d'ambdós autores es presenta l'esperança del futur, on l'anhel del futur representa la superació del present i del passat agònic.

En les últimes obres Rodoreda intentarà fugir de l'evolució natural de les coses a través de la creació d'universos ficticis amb un temps i un espai diferent on és possible controlar el pas del temps.

Mercè Rodoreda ha treballat en narrativa, poesia, teatre,pintura el més destacat per la seva excel·lència .

Obra més important:

Narrativa: -(1938)Aloma , (1962) La plaça del diamant , (1966) El carrer de les Camèlies , (1967) Jardí vora el mar , (1974) Mirall trencat , (1967) La meva Cristina i altres contes ,(1980) Quanta , quanta guerra.

Teatre: - (1973) L'hostal de les tres Camèlies, (1976) El parc de les magnòlies.

Antígona

Obra de Salvador Espriu on relata la seva versió del mite d ' Antígona  només una setmana després de la finalització de la Guerra Civil l'any 1939.

És la resposta al resultat de la Guerra de la societat catalana. Realitza una adaptació on li dona a la obra una lectura política plena de símbols.

L'argument de l'obra seria que tinguent present els antecedents com el pecat d'Edip i amb l'enfrontament dels dos germans i la seva posterior mort , a causa de les seves ambicions , Antígona vol enterrar el seu germà Polinices de la mateixa forma que ho ha estat  Etèocles però el seu oncle el rei Creont li prohibeix . Antígona que és valenta i lluitadora enterra a Polinices conscient de que s'enfrontarà a la pena de mort.

Espriu aprofita el mite d'Antígona per conscienciar a la gent a una realitat propera , la guerra entre germans que és el pecat més gran que hi ha , les guerres civils són les pitjors.
El tema principal es la comparança del mite amb la situació catalana i per extensió espanyola de postguerra , els vençuts també tenen dret a ser honorats i no només els vencedors .

Espriu pretén actualitzar el mite clàssic , Creont a l'obra simboltiza Franco i Antígona l'esperit català, la resistència, el seny

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu i Castelló  va néixer a Santa Coloma de Farners l'any 1913 i  va morir a Barcelona l'any 1985 va ser un poeta , dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes , encara que no disposava de un moviment determinat.

El seu pare era notari i per motius de feina es van establir l'any  1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. 

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys gràcies al seu pare.
Salvador Espriu va estudiar Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona perquè encara que la seva vocació era escriure no en podia viure dallò. 

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l’obra que més tard farà. Espriu viu l’època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d’Arxius de l’Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria , cosa que no li agrada gens.  Malgrat continuar la seva feina d’advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D’aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d’Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d’Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l’obra d’Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d’alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966) .

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d’arribar a l’Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l’any 1982 rebutja la Creu d’Alfons X el Savi. És membre i Soci d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.

El valor de la seva obra el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Té obra traduïda a l’alemany, a l’anglès, al castellà , a l’estonià, a l’èuscar, al francès, al gallec, al grec, a l’italià, al letó, al neerlandès i al portuguès.

NOUCENTISME

El noucentisme va ser un moviment literari i artístic català de principis del s.XX. Va començar el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i va acabar amb el cop d'estat de Miguel  Primo de Rivera el 1923, bé que la seva petjada estètica perdurà fins a la guerra civil i fins i tot després d'aquesta. 

Eugeni d'Ors va ser el primer que va fer aparèixer aquest nom en les seves Gloses, encara que de bon començament no li donà un estil definit, més que la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes apareguts ja amb el nou segle. 

Va néixer a partir de la segona dècada del segle XX, com alternativa al modernisme, basat en l'actitud cívica d'exaltació de la cultura, el catalanisme, i la mirada integradora cap Europa des del mediterranisme. Es tracta d'un moviment molt lligat a la política i liderat per la burgesia a diferència d'altres períodes marcats per la revolució o el canvi, ja que els noucentistes reivindiquen l'ordre i el seny. Igualment, les institucions van fomentar el noucentisme recolzant les inversions culturals des de la Mancomunitat de Catalunya.

La seva ideologia és la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre i la claredat. Per això s'oposa a moviments precedents. Rebutja el modernisme i el romanticisme per l'exaltació que fan dels sentiments extrems i el trencament de les normes.

 Igualment, però, actuen contra el laïcisme i el positivisme (dos corrents que combaten un cristianisme que els noucentistes identifiquen amb el país) i reivindiquen el pes del passat, de la tradició. Com que l'art és artifici i transformació del que es veu, s'allunya del naturalisme i els moviments realistes, que només busquen reproduir la realitat i no mostrar-la com un ideal

Autors:

Eugeni d'Ors

Poesia: Josep Carner, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost ) 

Novela: Narcís Oller, Joaquim Ruyra

Teatre: Carles Soldevila