A UN AURÓ
Farà aviat un any que cada dia
et veig per la finestra al meu costat,
oh noble auró d'un jardinet, que muntes
més alt que no el teulat!
T'he vist perdre la fulla, trasmudar-te
de gronxada pintura en fi dibuix:
gran pomell d'angles, dominant el ròssec
de fulles en garbuix.
T'he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi mes de cinc finestres
i retallant-ne tres.
Ja encambres dues merles amoroses;
gais, pluja i vent vanen ton delit;
mous fulles fosques i arracades tendres
i el sol juga amb ta nit.
I en l'alt escaig de la claror del dia,
quan als carrers la fosca, s'ajaçà,
dalt de ton cim els falciots fressegen
com dalt d'un campanar.
Sovint em veus entre papers i llibres,
arraconats de la cortina els plecs,
o cercant ton consol en la fatiga
o solament perplex.
Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,
encara dones flor—.
Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!
Si algú roba el meu nom, temps a venir,
que no retreguin una tasca incerta,
sinó el teu cor veí
Aquest es un poema de Josep Carner , pertany al Llibre d'Arbres publicat l'any 1953,el camp semàntic del poema “A un auró” són els elements de la naturalesa i les estacions de l’any.
Es tracta d’un poema de vuit estrofes, de quatre versos hendecasíl·labs cada un exceptuant l’últim vers que és hexasíl·lab. Es combina art major amb art menor, i la rima és consonant en el versos parells, i en els versos senars trobem que la rima és lliure
.
En aquest poema enveja la saviesa, el coneixement i la pervivència d’un arbre, en aquest cas un auró, i mostra una reflexió moral i existencial.
